Etiqueta: lactancia

DESMINTIENDO EL PUERPERIO y sus tabúes.

DESMINTIENDO EL PUERPERIO y sus tabúes.

Esta mañana he tenido el honor de fotografiar a dos preciosas mellizas de mes y medio junto a sus padres y hermanito de casi cuatro años <3 La mañana ha dado para muchos temas, pero el puerperio ha sido el tema principal. Al lío. Hoy 

LOS DOS EMBARAZOS, PARTOS Y LACTANCIAS DE INGRID

LOS DOS EMBARAZOS, PARTOS Y LACTANCIAS DE INGRID

Conocí a Íngrid en los inicios del 2017, nuestras pequeñas iban a la misma «escoleta» cursando P1. Cuándo le comenté que iba a ser el primer aniversario de proyecto postpartum en julio no dudó en venir y compartir su historia. Ella tuvo a Marc y 

El part a casa de la Montse – PVDC – Part vaginal després de cesària

El part a casa de la Montse – PVDC – Part vaginal després de cesària

WE CAN DO IT!

Quan em vaig plantejar un part a casa sabia que seria amb ella. La meva primera filla va néixer per una cesària programada. Vam poder escollir el dia i l’hora que vindria al món, així, sense preguntar-li, per recomanació d’un ginecòleg que m’explicava els riscos d’un part de natges. Jo, tot i que mai m’havia plantejat un part natural, aquella sentència de cesària ja em va caure a sobre com una gerra d’aigua freda. Ara sé que la Gebra, des de l’úter, marcava els inicis de la revolució que m’ha suposat la maternitat. Però tot i així, la por als riscos que podria córrer la meva filla -jo sempre havia escoltat la història del meu germà que va néixer morat per un part natural de natges- ens va portar a pensar que era la millor decisió.

La felicitat, l’amor a primera vista amb la meva filla no la puc descriure, va ser immensa. Tot i així, el postpart va ser dur, duríssim. Puc dir, i no exagero, que el 10 de maig de 2012 va marcar un abans i un després a la meva vida. La revolució interna i externa havia començat sense previ avís. Jo, que creia que si no podia donar el pit, cap problema, donaria biberó, començo una lluita aferrissada per aconseguir instaurar una lactància desastrosa des del minut 0. Després de remoure cel i terra, provar totes les tècniques, galactogogos… no va poder passar d’una lactància mixta. Segon fracàs: no he pogut parir la meva filla i ara no la puc alletar amb plenitud, amb la tranquil·litat que ella es mereix. Sé que no ens hem de sentir culpables, però la culpabilitat no em deixa durant molt de temps. He trigat molt a poder parlar del meu primer postpart sense llàgrimes.

La connexió amb la meva filla va ser molt forta des del primer moment que tenim contacte extrauterí. Aquella manera de venir al món ja no em sembla la més adient, em sento malament per no haver intentat un altre tipus de part, per haver-la tret sense previ avís, sense que ella ho demanés. Tota aquesta inquietud em porta a la recerca d’informació sobre cesàries, sobre altres maneres més respectuoses de donar la benvinguda a un nadó i el part a casa comença a prendre força en el moment que decidim tenir un segon fill. El meu entorn s’adona que he canviat, ja no sóc la mateixa, i ens allunyem, vivim en mons paral·lels, ja no ens uneix gairebé res. El postpart es fa més dur.

Recordo perfectament el primer cop que vaig llegir sobre ella, sobre l’Imma Marcos. Vaig buscar moltíssima informació i em va captivar la seva força, la seva confiança en la dona per parir. Quan llegeixo les seves entrevistes que trobo per la xarxa, les seves paraules m’empoderen, penso que tot és possible. Em decideixo a anar a una xerrada de Dona Llum que la tindrà a ella com a ponent. El moment que la veig a l’entrar a la sala m’impressiona: tinc al davant l’Imma Marcos! Ella entendrà les meves ganes de parir vaginalment i sense intervencions el meu segon fill. No em jutjarà. No només no em jutjarà i no pensarà que estic boja, sinó que em dirà que és possible, que jo puc fer-ho. Aquí li pregunto pel part vaginal després de cesària i no em decepciona, em convens, i tinc més clar que mai que serà ella qui voldré al meu costat en un segon part.

Abans de quedar-me embarassada concertem la primera entrevista a Néixer a Casa. Ens atén l’Imma Marcos i la Roser García parlem de la meva experiència prèvia, dels riscos d’un part vaginal després de cesària –la meva preocupació per la ruptura uterina-, d’un possible pla B per si el segon també decidís posar-se de natges. Surto empoderada, tranquil·la, ja tinc la meva opció clara. La propera trobada amb elles ja és per demanar-los que siguin les meves llevadores. Estic embarassada.

El segon embaràs és diferent del primer. La meva presa de consciència passa per la negativa a sotmetre’m a proves que considero innecessàries. No em vull fer la prova de la glucèmia. Però no em nego perquè sí, demano, sense fer-la, poder seguir un control i una dieta adequada per no fer pujar el sucre. Aquestes negatives compliquen les coses. Em converteixen en una dona amb un embaràs d’alt risc. Això, una alteració de les tiroides i una petita dilatació del ronyó del meu bebè provoquen un embaràs dur. Controls, controls, controls. Acabo esgotada perquè a banda de la feina fora de casa tinc una altra filla i tot comença a fer pujada. Tinc la sensació de viure en una muntanya russa. Puc parlar amb poca gent de com em sento realment, la realitat del meu voltant –aquella d’abans de ser mare- és massa diferent. M’aferro amb força a les persones que apareixen en el camí en aquest nou jo. Parlem el mateix idioma i m’anima.

En un control de la dilatació del ronyó del meu fill pregunto explícitament si aquesta alteració pot tenir alguna incidència en el part. La ginecòloga em respon que no. Després em pregunta on pariré i li dic tota convençuda i contenta: a casa. Error! La seva primera sentència és que molts nens moren en parts a casa. No m’ho puc creure. I aquell mateix dia m’envia a urgències perquè, segons ella, la dilatació ha empitjorat i s’ha de fer un seguiment més exhaustiu. A urgències, a banda de no entendre per què m’han enviat allà, em parlen d’una inducció. D’això no en vull sentir a parlar, però em destrossa per dins. Tinc por. Tinc por sobretot que la meva inquietud afecti al meu fill, que no pugui arribar amb forces al part. Per sort, en tot aquest procés vaig tenir l’acompanyament de dues llevadores excepcionals, la Conchi de la Fuente i la Maria Segura, que van ser clau per mi en tot el procés. Elles em van donar oxigen quan més el necessitava, em van tractar amb respecte i afecte. Em van fer resistir i no perdre l’esperança.

Setmana 39 d’embaràs. La nit de l’1 de maig alguna cosa ha passat, penso que he trencat aigües i comencen unes lleugeres contraccions. Només hem tingut temps a fer una visita a casa amb les llevadores. Em poso en contacte amb l’Imma i li comento. Queda descartat que hagi trencat aigües i decidim esperar. De fet, aquest mateix dia fem vida normal i, poc a poc, les contraccions van augmentant. Em preocupa separar-me de la meva filla, però també em preocupa que es quedi. No sé com puc reaccionar durant el procés del part i no vull que pateixi. Rebo un missatge de la Roser que em diu que aquell cap de setmana lliura, la Maria Segura ja no hi és, i no sé qui les substituirà. Em preocupa.

A la nit s’intensifiquen les contraccions. La meva obsessió per pensar que les llevadores de «Néixer a casa» viuen a Barcelona i potser no arriben a temps a casa em fa posar-me en contacte de nou amb l’Imma. Ella diu que vindrà a passar la nit amb mi i així ho fa. Durant la nit continuen les contraccions, però encara són massa espaiades. Entre una i altra encara tinc temps de dormir. Vaig dilatant molt lentament. No estem de part. L’Imma marxa al matí i em diu que anem controlant les contraccions. Ens anem comunicant per whatsapp. Ara ja sé qui serà la segona llevadora que ens acompanyarà, la Laia Casadevall. Amb ella vaig coincidir en el curs de preparació al part, però em preocupa perquè no he fet cap seguiment amb ella, no sé si tindrem feeling. En el fons maleeixo que la Roser tingui festa aquest cap de setmana. El dia va passant tranquil·lament sempre amb contacte amb les llevadores. Finalment es torna a fer de nit i demano a la Laia que la passi amb mi, que les contraccions augmenten. Sembla que és així, però “el motor no acaba d’arrencar”, com deia l’Imma. La Laia arriba a casa i li dic al meu company que vagi a dormir, que descansi. Les contraccions continuen, tot i que encara tenim temps de xerrar entre contracció i contracció. Parlem dels parts de totes les companyes del curs de preparació al part que han parit abans que jo, de la seva feina… Em sento còmode amb ella. Em fa sentir segura.

La Laia em destaca que tinc una part molt racional. Potser aquesta part racional no em deixa acabar d’arrencar el motor.  No vaig tenir por en cap moment, sabia que estava en bones mans, ni tan sols vaig pensar en la temuda ruptura uterina, però en el fons crec que tenia una por inconscient a la fase d’expulsiu. Tot i que seria mare per segona vegada, seria el primer part vaginal. Intento aplicar les respiracions, els mantres, les posicions que m’ha ensenyat la Conchi –que a banda de la meva llevadora de suport incondicional, ha estat la meva professora de ioga per a embarassades-, però res funciona. Penso que la meva part racional bloqueja la part més irracional, més emocional i salvatge, que necessita aquest moment. Desitjo que tothom marxi, fins i tot el meu company, la persona amb qui més volia compartir aquest moment.

Es torna a fer de dia i torna l’Imma. Ella creu que hi ha alguna cosa que em preocupa, que em bloqueja. Jo penso en la Gebra, la meva filla gran que està amb els meus pares. Hem decidit que marxi després de passar la primera nit de contraccions. Ara segurament decidiria tenir-la amb mi, al meu costat, tots junts. Li truco i parlo amb ella, això em porta calma, em tranquil·litza i sembla que tot es torna a accelerar, però són moments puntuals. L’Imma creu que ballant potser tot s’accelera i ballem juntes al menjador de casa, el lloc que em fa sentir més còmode. No vull anar al bany, ni a les habitacions. Vull estar al menjador. Un ball agradable que em torna el sentit de l’humor, començo a estar preocupada pensant que potser haurem de fer un trasllat a l’hospital. Aquest és l’únic moment que ploro i li demano a les llevadores que no vull anar a cap centre, que vull parir a casa amb intimitat. Tinc por que tot acabi en una segona cesària. Aquest pensament m’aterra.

El meu company, l’Imma i la Laia comparteixen àpats –l’hummus amb amanida va ser el plat estrella-, converses i riures. El meu company s’encarrega de la logística: fa els àpats, va a buscar coca per esmorzar i porta un patís i cava per si aquest tercer dia neix el nostre fill. Jo estic concentrada. Fins i tot veiem un reportatge que Televisió Española ha fet sobre els parts a casa on surten dues llevadores de Néixer a Casa que assisteixen el part d’una companya del curs de preparació al part, la Paula Pellicer. Jo penso: si la Paula ha pogut, jo també! En aquestes excursions perquè no ens falti de res, el meu company compra el diari i regalen el cartell d’una dona amb el puny alçat amb la frase “we can do it”. I tant!, penso, jo puc!

Però el part no avança. Vaig dilatant, però molt lentament. Provem totes les maneres naturals –i més agradables!- per fer avançar el part, però el motor no acaba d’arrencar. “No vull anar a l’hospital”, els dic a les llevadores. Finalment provem amb l’oli de ricino. Sembla que ara sí que comencem a avançar. Durant tot el procés he volgut alguns tactes. En aquest últim es trenca la bossa. Les contraccions són cada vegada més seguides, més fortes. De vegades penso que jo mateixa paralitzo el procés per temor al moment de l’expulsiu, però ara ja no hi ha tornada enrere.

Les llevadores es preparen, tapen tot el menjador amb plàstics, portem una cadira sense braços i l’única que trobem és la cadira stokke de la meva filla gran. El meu company i jo ara sí que estem ben compenetrats. Ens col·loquem en la posició de “cabaret”, ell seu a la cadira i jo sec a sobre seu amb les meves cames per damunt les seves. Ara ja penso en apretar, en viure aquest moment tan intens. A través del mirall que ens col·loquen les llevadores podem veure el cap del nostre petit que surt i torna a entrar. Ja és aquí, és a punt de sortir! La dilatació ha estat lenta, però l’expulsiu és molt ràpid. Sento l’aro de foc amb intensitat. “Per què has tingut tanta por a aquest moment?” em pregunto. La sensació és indescriptible, fantàstica, toques el cel amb les mans. L’expulsiu és tan ràpid que el nostre fill decideix venir al món en la posició “cabaret”, ha sortit d’entre els dos. La meva parella viu amb intensitat aquest moment, el veig molt emocionat. “Ho he notat tot”, diu. I és que en Bruc ha sortit entre els seus pares.

Treiem el pastís i el cava. Brindem. El Bruc ha decidit venir al món el Dia de la Mare. Sens dubte el millor regal que podíem tenir.

I aquest segon postpart? Amb aquest segon part he fet les paus amb mi mateixa. Em sento forta, valenta, empoderada. Ja no estic sola. Tinc la meva família i tinc una xarxa, una tribu que he anat construint en aquest camí cap al jo més real, més autèntic. Les ferides del primer postpart es curen. Aconsegueixo amb molt d’esforç una lactància materna exclusiva, amb molts dubtes i justejant, però l’aconsegueixo. Gràcies Imma Marcos, Laia Casadevall, Roser García, Hortensia Vallverdú, Alba Padró, Sònia Canal, Patri Íñigo i Mares d’Orient per entendre els traumes que arrossegava des de la meva primera lactància, i sobretot per acompanyar-me.

Aquest segon part ha estat sanador. He trigat 15 mesos a escriure’l perquè encara em sento postpàrtica i feliç. Empoderada. Tot i que sembla un tòpic, ha estat un camí d’aprenentatge cap al meu autèntic jo –pel bo i pel dolent-, he crescut com a dona, estic en pau amb mi mateixa. Si escrivia aquest relat potser posava punt i final a una vivència, una sensació que no vull que acabi mai.

part_3 part_4 part_2

Arriba la meva filla gran, la Gebra, i té el primer contacte amb el Bruc. Quedo una mica paralitzada. Tinc por que no sàpiga gestionar la relació tan estreta que hem tingut fins ara. Li agraeixo tot el que m’ha ensenyat. Ella ha estat la meva gran mestra, ho és cada dia. La connexió amb la Gebra i en Bruc és màgica, és especial. Fem tàndem i som feliços, tot i que també hi ha moments durs. Sé que tot això ens unirà per sempre. Que som una família de quatre i ens estimem per sobre de qualsevol cosa. Aprenem a acceptar, a donar i rebre. Com pot ser que una experiència així -que el part i la maternitat- pugui canviar tant la vida? Com pot ser que sigui una revolució tan intensa i integral? Ara que ho tinc escrit sé que no s’acaba, que l’experiència queda amb mi, amb nosaltres.

 

GRÀCIES MONTSE, ets especial i única.

El lligam que ens ha unit és molt fort.

Paula

Las primeras horas de Diego en el Hospital & ¡El encuentro de los 4 hermanitos!

Las primeras horas de Diego en el Hospital & ¡El encuentro de los 4 hermanitos!

Nacimiento de Diego en el Hospital – Los 4 hermanos juntos por primera vez Una tarde inolvidable con María de www.conmdemadre.com, viendo como su hijo Diego acabado de nacer conoce a sus 3 hermanos fuera del útero materno. Fue emotivo ver como se conocían los 

{ El placer de aMAMAntar }

{ El placer de aMAMAntar }

Cuantas veces había oído esta frase, yo que quise amamantar y no pude. Cuantas veces intenté entender lo que significaba y ahora entiendo que me quedaba corta, porque ahora que aMAMAnto se de primera mano qué es y lo que se siente. ¿Es aMAMAntar un placer? Claro 

Ser mamá de 2 (NO) es fácil

Ser mamá de 2 (NO) es fácil

Cómo bien dice el título, ser mamá de dos renacuajas no es tarea fácil. Sí que es bonito, sí que compensa (y muuuucho), sí que volvería a repetirlo y sí, es la mejor etapa de mi vida.

Ver cómo poco a poco vamos formando una familia es precioso, como van llegando personitas y van llenando tu tiempo y tu corazón no tiene precio alguno.

¡¡¡Peeeeroooo no es fácil!!!

Las primeras semanas con Carlota fueron muy intensas. Pues es una bebita de contrastes, se ríe un montón, pero llora otro tanto a niveles ensordecedores 🙂

Ahora, después de 4 meses voy asimilando el tema, ella es así. Lo da todo tanto si está bien como si no. Al contrario de Martina, su hermanísima, ella fue un bebé como diría… ¿Neutro? No reía mucho, pero tampoco lloraba demasiado…

Carlota es además un bebé de contacto, sí o sí quiere estar siempre con alguien y a ser posible con su madre. Es normal pensaréis… Sí, lo es, pero es una niña de extremos, así que cocinamos juntas, hacemos la colada juntas, nos bañamos juntas, dormimos pegadas… Cuando digo juntas, quiero decir en brazos o porteándola… Son 24h/24h… Cómo os he comentado, lo voy asimilando. Porque con los demás dura unos minutos y ya está…

¿Y la mayor? Pues lo lleva como puede. Al nacer fue un.. OHHH YA LLEGÓ CARLOTA!! Carlota aquí, Carlota allá… Unos días después me venía cabizbaja y susurrando me decía… «Mami, Carlota no me gusta mucho»…

 

Y claro, una cómo se lo toma con esas hormonas postpárticas a flor de piel??? Pues entre sonrisas y lágrimas. Mi princesa única hasta el momento ha sido destronada de golpe. Lo hacíamos todo juntas. Nos dedicábamos todo el tiempo del mundo… Y ahora llega la vikinga poniendo tierra de por medio. Pues normal que la chiquilla se lo tomara así.

He tenido que medir cada día los ratitos que dedico exclusivamente a cada una. Pues sientes que no llegas a todo y las quieres por igual.

Ahora Martina se lo toma mejor, se ha creado el rol de hermana mayor y ¡todo es más divertido! Aunque quiere sus ratitos a brazos con mami ❤️ ¡es un amor!

Cuando Carlota iba a cumplir el primer mes pasó la varicela, por su hermana, y ésta por la guardería… Nos ingresaron 4 días en el hospital… Luego estuve 15-20 días con las dos en casa 24h también… ¡Una locura!

Como decimos con María… A mi que me venga Verdeliss y me explique cómo lo hace… Para mi es una Diosa!! Que ya va a por el 5º y 6° hijo (embarazo gemelar) Y que yo no doy para más… ¡¡Y con dos!! Y lo bueno es que me gustaría tener un tercero… ¡¡¡Ya veremos!!! No me da la vida 🙂 de momentooo…

En fin, creo que la culpa es mía, tenía en mente la maternidad con Martina y esta es justo la antítesis. Ni mejor, ni peor. Diferente. Al contrario.

Nada de chupetes, ni de dormir horas y horas, ni biberones, ni papillas de momento… Porque lo rechaza todo… ¡¡Sí mucha teta, mucho porteo y muchas siestas juntas!! Porque no duerme nada de nada si la desteto y me voy como una ninja a hacer cualquier tarea… Jiji ahora ya me lo tomo a bien!! Pero he tardado en asimilarlo!!

¡¡Mis niñas son lo más del mundo mundial!! Ya me gustaría verlas por un agujerito como serán en un par de años… Pero todo se andará!!

El verano ha sido muy bonito, Martina terminó la guarde el 15 de julio, e hicieron una fiesta de despedida… Pues empecé a llorar de la emoción, con mis hormonas de nuevo!! Al ver que estaba tan mayor y subía al entarimado a bailar con sus compis!! Tan pancha y tan contenta ella!! Ya empieza P3 en 10 días… Que me da un bajón-subidón cada vez que lo pienso!!
QUE SE PARE EL TIEMPOOOOOO!!!

DÓNDE ESTÁ EL SEÑOR DEL BOTÓN DE PAUSA????

Necesito poder relajarme UN DÍA ni que sea, con las dos, poder estar por las dos por largo rato, disfrutarlas, amarlas, dárselo todo…

Pero no. Las horas pasan frenéticamente. Y otro día que nos vamos a dormir. Y otro. Y otro. Y otro. Pero buenoooo!!! STOOOP!!!

Y eso que llevo 6 semanas enteras sola en casa con las dos cada día. Es una locura de AMOR.

Cuando una quiere piscina, la otra quiere dormir. Cuando una tiene sueño, la otra tiene ganas de saltar en la cama. Es así. No se compenetran mucho que digamos, pero ya le vamos cogiendo el ritmo al tema… Ahora que se acaba el verano y cambiaremos de rutina de nuevo!! Tiene guasa!! Jijiji

Carlota además es una bebita muuuuuy activa!! Con menos de un mes ya me sonreía cuando me veía y se buscaba las manos… Se ponía bizca, en plan «aquí estáis!» En breve os dominaré!! Jeje muy buena ella!! Pero es que a eso le han seguido decenas de cosas más. Es una beba con muchísimo interés por todo. Necesita muchos «imputs» a lo largo del día y eso es agotador. Hace ya tiempo que además me pide comida cuando comemos, jugar en el parque móvil le apasiona desde el primer mes de vida (por un ratito), ella es muy activa e intensa.

Y Martina está con el NO QUIERO. Y el POR QUÉ a la vez!! Vaya que como decimos los catalanes.. Hi ha per llogar cadires!! Pasen y vean!!

En fin, nadie dijo que fuera fácil, y además tenemos la manía de hacernos ideas fabulosas y perfectas de nuestras vidas, y luego son MEJORES!! Pero más AGOTADORAS!!

A ser felices!

Paula

PD: me voy a mi cama de 8 pies… Un beso!

¿Sabes qué son los ENTUERTOS del postparto? Te interesa saberlo…

¿Sabes qué son los ENTUERTOS del postparto? Te interesa saberlo…

En mi primer embarazo no sabía qué eran los entuertos, y me encontré con ellos sin saberlo… ¿Porqué nadie habla de ellos? ¿Porqué nadie te avisa de lo que son? Ni en los cursos de pre-parto, ni las comadronas, ni tu ginecólog@… Bien yo os 

Las primeras 12 semanas con Martina

Las primeras 12 semanas con Martina

La verdad es que desde que volvimos del Hospital de Terrassa por segunda vez… hasta que Martina tuvo unos 3-4 meses lo recuerdo todo un poco borroso, intenso, increíble, alucinante, una sensación plena, acontecimientos en cadena, un no parar, un amor incondiconal, pediatras, un cuerpo 

Hogar, dulce hogar… ¡¡¡Por fin solos en casa!!!

Hogar, dulce hogar… ¡¡¡Por fin solos en casa!!!

Salimos del hospital y llegamos al coche.

Qué novatos madre mía… La sillita de Martina, aquella tan guay que nos habían vendido, aquella de Grupo O-1, aquella que podías usar desde el primer día… Una Bebé Confort Opal:

Qué decepción, tal cual pusimos a Martina allí, vimos que.. ¡¡¡Iba medio sentada!!! Madre mía, un recién nacido no puede ir así… Qué rabia me dió porque justamente le dimos tantas vueltas a que sillita elegir… y nos la recomendaron en varios sitios… ¡¡¡Qué chasco!!! No teníamos Maxi-Cosi  Porque yo no la quise… (Y luego a los 3 meses cuando no quiso ir tumbada nos dejaron una y fue ¡¡¡maravilloso!!!) Suerte que unos días más tarde, mi prima Marta nos dejó un cuco de BébéCar que era homologado para ir anclado en el coche y con cinturón para Martina.

 

 

¡¡¡Con este fue hasta los 2-3 meses y nos fue genial!!!

***

Subimos al coche, yo detrás con Martina para aguantarle la cabecita, que fuera derechita… Y sobretodo para mirarla, olerla y vigilar que no le pasara nada… Mi instinto animal estaba floreciendo… ¡¡¡A pasos agigantados!!!

Conecté mi Iphone para cargarlo… y de repente empezó a sonar Cold Play Baby… la música que tantos meses llevaba escuchando, para relajarme; la música que puse en mi Iphone y Ipods para el parto de Martina. Me teletransporté al parto, empecé a recordar y rompí a llorar. Creo que entre todas las emociones y el hecho de que ya nos íbamos a casa, que toda la responsabilidad de mi pequeña recaía sobre nosotros, me hizo llorar de ilusión y de miedo a la vez.

Me sorprende que llorara tanto, en realidad soy súper fuerte, optimista y alegre. Sí soy sentimental, pero… ¿Tanto? Durante estos 20 meses que llevo con mi pequeña he ido mejorando (jejeje), pero reconozco que todo lo relacionado con bebés, mamás y partos me emociona. Y mucho. Las hormonas nos cambian emocionalmente y con el tiempo van disminuyendo. Pero en mi caso, creo que al estar en contacto con vosotr@s  hace que aun me emocione y lo viva tanto.

Llegamos a casa y buffffff…

Hogar, dulce hogar… ¡¡¡Por fin solos en casa!!!

¡¡¡Qué emoción!!! Ya eramos una familia y entrábamos en nuestro hogar… Eso eran palabras mayores. Llegamos y Martina dormía, así que fuimos a la habitación y acabé de poner las sabanitas limpias en su moisés… y la puse allí. Y la miré. ¡¡Y seguramente suspiré de amor!! Casi seguro, porqué no hay nada más grande que traer un hijo a este mundo.

Tendríamos pues tiempo para nosotros, para estar solos, escucharnos y dedicarnos tiempo. Tiempo para amarnos en la intimidad,  tiempo sin miradas ajenas. Tiempo para reír, descansar, adaptarnos…

( ¡¡También me lo prestaron y nos fue genial!! ¡¡¡Gracias Marta!!! Moisés DREAM de BabyHome)

Luego me senté junto a Pere y le comenté que había una de las pruebas que Martina no había superado. La audiometría había salido negativa en ambos oídos. ¿Tenía hipoacusia total en ambos oídos? Eso quería decir que podía tener problemas auditivos. En nuestro caso dio 0% de audición en cada oído. Eso me asustó mucho. No porque pudiera ser sorda, porque había mucha gente que lo era. Tenía miedo a lo desconocido, a no saber qué hacer, donde ir y si sabría responder a sus necesidades. Quería estar al nivel de la situación y no sabía ni por donde empezar. Así que empecé a buscar información día y noche. Escuelas cercanas, soluciones…  La enfermera me comentó que no me alterara, que pasaba a menudo… Pero para una madre esas palabras no sirven de consuelo.

Esa misma tarde llegó mi hermana de Londres y nada me hizo más feliz que ¡¡¡Madrina y sobrina se conocieran!!! Fue muy bonito, mi hermana estaba súper emocionada y Martina era una muñequita. Así que nos pusimos al día… qué ganas de verla que tenía… y de que conociera a ese trocito de mi… Mis princesas…

Esa misma tarde había clase de lactancia en el CAP de Sant Llàtzer de Terrassa, allí dónde habían llevado el final de mi embarazo. Tenía ganas de ir y que me ayudaran con Martina. Aun no me había subido la leche… pero igual podían ayudarme… Otros ojos, otras enfermeras… Pero estábamos agotadísimos, derrotados… y nos quedamos fritos un ratín los 3. Así que cuando fue la hora de irse, la odisea de vestir a la pequeña, nosotros mismos y poder salir… ya llegábamos que cerraban. Fatal.

Llegamos a casa del paseo (fue lo único que hicimos). Mis pechos seguían peleándose con Martina… Y así toda la noche y el día siguiente… Cada vez que los olía lloraba… ¡¡¡Hasta que por la tarde-noche me dio la subida de la leche!!!

¡¡¡Por fin!!!

¡¡¡ME SUBIÓ LA LECHE 3 DÍAS Y MEDIO DESPUÉS!!!

Qué dolor… los tenía durísimos, tersos… Martina no se agarraba a ellos y si me ponía la pezonera ésta se resbalaba… No sabía que hacer… Así que llamé a Mariana, mi prima. Acababa de tener a María y le daba el pecho así que si alguien podía ayudarme… ¡¡¡Era ella!!! Estuvimos un buen rato al teléfono y finalmente me indicó cómo vaciarme los pechos manualmente (ya que tenía tan asumido que daría pecho que no tenía sacaleches ni nada por el estilo en casa). Gracias a ella todo mejoró un poco… Llené medio vaso de mi leche y se la dimos a Martina en cuchara. Y después… ¡¡¡Martina empezó a tomar pecho, eso seguro, pues de la pezonera salía leche!!!

Os pongo imágenes y links de cómo vaciarse un poco el pecho, para favorecer a que el bebé se agarre bien:

drenaje linfatico

«Consiste en un drenaje linfático con los dedos colocados rodeando el pezón tal como indica la imagen y presionando hacia la espalda durante unos tres minutos. Al hacerlo probablemente comenzará a fluir leche, pero ese no es el objetivo. El objetivo es que la areola quedará totalmente blanda y el bebé será capaz entonces de mamar perfectamente y drenar la mama. Realizar antes de cada toma y siempre que tengamos la areola tan dura que no podamos hundir el dedo.»

La extracción manual de la leche materna:

Técnica Marmet

Reservas de leche

Extracción manual de leche

Extracción manual de leche

Extracción manual de leche

Extracción manual de leche

 

–> Aquí tenéis un vídeo de cómo hacerlo <– 

Así estuvimos toda la noche… Pecho, pezonera, pecho, pezonera… Y vuelta a empezar… Yo creo que lo hacía bien, lloraba a veces… pero creo que íbamos bien.

Al día siguiente, teníamos paella familiar en casa de mis padres, con mi hermana, mis suegros, mi abuelo… ¡¡¡Con todos!!! Pero antes teníamos que ir al hospital de Terrassa, pues teníamos la primera visita pediátrica de rigor a las 48h de habernos ido a casa.

Llegamos y Martina estaba dormida, salió el pediatra a verla. Entramos en la sala y la pesó y revisó. Según su examen, Martina estaba deshidratada, le faltaba comer. (Claro… mi subida fue 12h antes… No se yo, cuánto podía rehidratarse un bebé en 12h…) Me preguntó que si le daba pecho y asentí. Y le comenté que mi subida fue la noche anterior. Que me saqué leche manualmente y se la di en cuchara y además le di pecho toda la noche.

Finalmente… nos reingresaban de nuevo. En la planta de neonatos. Se me cayó el mundo encima. Rompí a llorar de nuevo. No sabía cómo llamar a mi familia, que estaba ya en casa esperando a Martina, y decirles que no podía ser, que no íbamos a salir de allí en casi una semana. Ser madre estaba siendo muy pero que muy difícil. Mi bebé tendría que estar al menos 5 días más en el hospital. Pero si ni había tenido tiempo a oler su sabanas… ni su ropita… ni su casa.

Suerte que al mirarla se me olvidaba todo… ella era lo mejor de mi vida, lo mejor que me ha pasado nunca.

El siguiente paso fue darle un biberón entero para ver cómo le sentaba… (eso me destrozó por dentro…) Y el segundo paso… en cuanto llegamos a neonatos fue… «Vas a sacarte la leche y se la daremos con biberón, para ver lo que toma.»

Había leído tanto… que sabía que ese era el fin de mi LME (Lactancia Materna Exclusiva) y estaba triste, dolida…

¿No servía yo para eso?

***

Ahora que lo veo desde fuera… Está claro que Martina necesitaba alimento y por eso cedí. Pero estaba claro también que no se alimenta un bebé en 12h. Acabando de tener la subida de leche, apenas habíamos tenido tiempo…

***

Bien, pues los siguientes 5 días me dediqué a sacarme la leche cada 2-3 horas y dársela en biberón. Bajo el control exhausto de las enfermeras. Día y noche, día y noche… Me veía con otras mamás en la sala de los sacaleches… Sí, sí, las salas de saca-leches existen… Eso era horroroso… Estábamos cansadísimas a esas horas de la madrugada… No nos  dirigíamos ni una palabra.

¿Qué íbamos a decirnos? «Hola soy Paula y no he sido capaz de darle el pecho a mi hija, pero quiero ser buena madre y darle lo mejor (y mis hormonas me obligan) y me voy a sacar la leche para mi hija, que es lo mejor que Dios me ha dado y no es su culpa que no le pueda dar el pecho.»

Agotador. Física y psicológicamente.

Era como tener gemelos… (te la sacabas como si le dieras a uno y se la daba a Martina…) Repito… Agotador…

Pregunté si podía seguir dándole pecho y me dijeron que no. Porqué si Martina tomaba no sabrían cuanto era. Vaya que era el pez que se mordía la cola. ¡Qué difícil!

¡¡¡Finalmente, Martina fue ganando peso!!!

Y al quinto o sexto día antes de irnos a casa, las comadronas me dijeron… «A ver, intenta darle el pecho a ver que tal.»

¿Cómo? ¿Ahora?

Después de 5-6 días mi hija no quería ni olerme…

Y allí estaban de nuevo… así no, asá. A ver y… ¿en esa otra posición? ¿Y la pezonera?

Pero no me di por vencida, iba a intentarlo e iba a ir a la siguiente clase de lactancia, Sí o Sí.

.

{ Nos vemos en el siguiente POST }

Paula

¿Tuvisteis problemas con la lactancia?

¿Habéis usado saca-leches?

¡¡¡Explicadme como fueron los primeros días!!!

¿Qué os ha parecido este post?

 { ¿Te has perdido el POST anterior? }

¡Martina entre mis brazos!

¡Martina entre mis brazos!

Subimos a la planta de maternidad, a nuestra habitación. Nada más salir del ascensor allí estaban mis suegros, estuvieron toooooooda la noche esperando la llegada de su segunda nieta, la primera por parte de su hijo, no podían dormir… ¡Así que decidieron esperar allí mismo!